dimarts, 29 de novembre de 2011

Estàs nominat

Avui hem fet una nova reunió de la nostra Xarxa, a la qual hem estat debatent sobre diverses qüestions que es plantegen en posar en pràctica l'aprenentatge cooperatiu. Una d'elles ha estat la de la possibilitat que els grups de treball expulsin un dels seus membres quan aquest no funcioni per culpa seva.

Si no s'ha permès als grups autoregular-se o dotar-se a si mateixos de mecanismes sancionadors per als casos de free riders, es pot donar la situació que l'execució d'una tasca (per exemple, la realització d'un projecte o treball) arribi a la seva fi, s'hagi de presentar a classe l'activitat duta a terme, i la persona a qui casualment li toqui fer-ho sigui, justament, aquella que no s'ha preparat res de res. El resultat pot ser catastròfic, per a desesperació dels alumnes que sí hagin treballat i, és clar, del professor. Una de les integrants de la xarxa s'hi va trobar recentment, cosa que ens ha donat peu per a debatre les possibilitats existents.

La primera consisteix en mantenir un criteri inflexible i penalitzar el grup. Si el resultat no s'ha aconseguit, i un dels membres no ha aconseguit els objectius, això palesa un fracàs del conjunt. Són els membres del grup els que han d'alertar el professor quan les coses no van bé. En aquest sentit, el grup podria ser penalitzat per no haver donat la veu d'alarma. En el fons, la interdependència positiva dels membres del grup implica que si un s'enfonsa, arrossega els altres. Tanmateix, aquesta posició és rigorosa. Potser no es va donar d'entrada la possibilitat d'expulsar el membre gandul, o han fallat els mecanismes de seguiment per part del professor. A més, segurament caldria distingir entre l'avaluació del grup i la individual.

La segona possibilitat consisteix en donar una sortida al grup. Una solució que ha trobat força acceptació consisteix en donar la possibilitat al mateix grup de buscar una porta. El grup pot decidir què fa amb la seva nota (suspès), de forma que algú (l'incomplidor) assumeixi la seva culpa i s'immoli per a salvar el grup. Per exemple, el professor posa un zero, però el grup decideix internament que aquesta nota s'assigni només al free rider; els altres membres demanen ser avaluats de nou. Aquesta solució segurament funcioni en molts casos, tot i que podria haver-n'hi un d'extrem en què el culpable insistís en la seva innocència, cosa que forçaria la intervenció del professor. Si el professor fa bé la seva feina, arribarà un punt en què l'alumne incomplidor no podrà dissimular el seu fracàs. Com diu la frase atribuïda a Abraham Lincoln,

You may fool all the people some of the time, you can even fool some of the people all of the time, but you cannot fool all of the people all the time.

El debat anterior ens ha servit per a prendre consciència un cop més de la importància de plantejar les activitats cooperatives amb un procediment molt controlat i mil·limetrat. En aquesta línia, resulta fonamental que el professor faci un seguiment de prop de com progressen els grups d'alumnes. Per tant, l'avaluació continuada és una de les peces clau si es vol que l'aprenentatge cooperatiu funcioni. Ara bé, aleshores es planteja el problema etern de la impossibilitat d'observar-ho tot. En efecte, pot haver-hi una part de la cooperació que no sigui observable. A banda d'això, els alumnes necessiten conèixer en què es fixarà el professor a l'hora d'avaluar la cooperació, si és el cas. Per a això pot resultar molt convenient disposar de rúbriques, com les que aquesta Xarxa va elaborar a tall de proposta.

En fi, una vegada més es constata que l'aprenentatge cooperatiu ben fet requereix no només la dedicació sincera dels alumnes, sinó també una càrrega considerable de preparació, gestió i seguiment per part del professorat. Aquesta càrrega de feina resulta no sempre fàcil de combinar amb les múltiples tasques que el professorat també ha de dur a terme, com ara la recerca i la gestió (per no parlar de la càrrega docent en si mateixa, que és ara més elevada que abans).

dilluns, 29 d’agost de 2011

Cervell i aprenentatge cooperatiu

Com és ben sabut, aquest segle és l'anomenat "segle del cervell". Hi ha una autèntica allau de publicacions sobre el cervell i la ciència o ciències que l'estudien, les neurociències. El cervell és, sense dubte, un objecte d'estudi apassionant. Sol dir-se, fins i tot, que el millor coneixement del cervell revolucionarà la nostra forma de veure les coses, o que tindrà "grans implicacions per a la concepció de l'essència humana" (Ángela Boto, El País, "El siglo del cerebro", 26.3.2006).

L'impacte de les neurociències en altres dominis del saber humà és realment impredictible. Hi ha qui planteja, per exemple, que en el futur serà possible implantar xips a les persones, xips que funcionaran com a cervells humans. Aquests xips podrien servir per a guarir la depressió, o l'alzheimer, tot i que altres aplicacions podrien ser èticament reprobables. Com es pregunta el neuròleg Gurutz Linazasoro ("El impacto de la neurociencia", Diario Vasco,  9.1.2011),
Imagine un androide al que implantan un chip que contiene mis vivencias... ¿soy yo?
Simplement pensar en aquestes hipòtesis ja fa esgarrifar. Si es pogués programar un xip d'aquesta forma, no s'hi podria també enregistrar un determinat coneixement? No faria això innecessària l'educació com l'entenem avui en dia? En aquesta línia, la bioelectrònica treballa en determinar com es produeix el processament d'informació a les xarxes neuronals, com a pas previ per al millor disseny de l'arquitectura dels xips (vegeu per exemple aquesta web del centre de recerca alemany Jülich).

A banda de l'anterior, també hi ha qui relaciona l'estudi del cervell amb l'Economia  --àmbit aquest en què s'estudia, inter alia, el funcionament del cervell en connexió amb la presa de decisions de caràcter econòmic, cosa que fa les delícies dels experts en màrqueting. O també s'ha posat en relació amb l'ètica, la filosofia o el Dret, terrenys en què la neurociència podria obligar a canviar més d'un concepte tradicional.

L'educació no en podia quedar al marge, d'aquesta influència entre disciplines, i per això han aparegut recenment algunes obres que es dediquen a posar l'educació en relació amb la neurociència. Per als que ens dediquem a l'ensenyament (a banda de la recerca i la possible càrrega de gestió, si és el cas), resulta com a mínim interessant saber alguna cosa sobre com afectarà la neurociència la nostra professió, si és que l'afectarà realment. Una enquesta feta al Regne Unit va establir que un 90% dels mestres enquestats crèien que conèixer el cervell era important (o molt important) per a dissenyar programes educatius, per exemple (vegeu el dossier realitzat per Paul Howard-Jones per al The Economic and Social Research Council,  "Neuroscience and Education", London: University of London, 2011).

En teoria, podrien passar dues coses: o bé, com en el Càndid de Voltaire, els professors vivim en el millor dels móns possibles, resulta que ja ho estem fent tot correctament i, per tant, no hi ha res a aprendre ni canviar malgrat els avenços de la doctrina neurocientífica (cosa força improbable, en aparença), o bé resulta que la neurociència sí que ens pot il·luminar sobre alguns aspectes de la nostra pràctica i, tal vegada, aconsellar algunes modificacions --petites o grans.

El problema és que moltes de les publicacions a què es feia referència són altament especialitzades, poc o gens aptes per als lectors profans, no només per la seva extensió (notable en el cas dels manuals), sinó pel llenguatge en què estan escrites. En general, requereixen o pressuposen que el lector tingui coneixements previs --sovint molt aprofundits-- de medicina, o simplement es tracta d'obres adreçades als experts, obres que --com és perfectament comprensible-- obvien reiterar l'"ABC" --pretesament arxisabut per al destinatari típic de l'article o treball de què es tracti-- de la disciplina. Així doncs, com sol passar en tots els camps científics, hi ha una tendència a la compartimentació del coneixement i a la creació d'un llenguatge d'especialitat, de manera que la neurociència inevitablement es tanca en si mateixa a mesura que es desenvolupa. Com més avança l'estudi del cervell, més difícil és per a un nouvingut no ja posar-se al dia, sinó tan sols penetrar-hi.

Per sort, hi ha també algunes obres de caràcter divulgatiu, més assequibles per als que no tenen (o no tenim) un bagatge adequat en matèries com la biologia, la química, la medicina, etc, que són a la base de les exposicions didàctiques sobre neurociència. El que és encara millor, alguns llibres ja es dediquen específicament de la relació entre aquesra i l'educació. Específicament, em referiré aquí al volum escrit per Eric Jensen, Cerebro y aprendizaje. Competencias e implicaciones educativas (publicat per l'editorial Narcea de Madrid, reimpressió de 2010).

Segons la seva pàgina web, l'autor va estudiar un Bachelor of Arts en llengua anglesa, i --tot i que en principi és una disciplina força llunyana respecte de la neurociència-- després va dur a terme diverses activitats relacionades amb l'educació i el cervell (inclosa la col·laboració amb diferents universitats dels EUA), fins a constituir la seva pròpia empresa, Jensen Learning Corp., mitjançant la qual sembla que canalitza la seva activitat professional. És membre, entre altres, de la Society of Neuroscience. Jensen subratlla, a la seva web, que el seu objectiu és fer possible l'aprenentatge basat en el cervell (brain-based learning), això és:


“Brain-Based Education is the purposeful engagement of strategies based on principles derived from solid scientific research.” [L'educació basada en el cervell és la posada en pràctica amb determinació d'estratègies basades en els principis derivats d'investigació científica sòlida].


El contingut del llibre, que s'ajusta perfectament a aquest punt de partida, és massa complex com per a explicar-lo aquí i ultrapassa l'objecte d'aquest blog. En termes generals, s'ocupa de com funciona el cervell, com té lloc l'aprenentatge, la relació entre el cervell i els estímuls, la moticació, les emocions, el moviment, o la memòria. No hi ha un capítol o apartat específicament adreçat a parlar de l'aprenentatge cooperatiu, però sí que aquest hi apareix en diverses ocasions.

En primer lloc, Jensen assenyala que la novetat enriqueix l'aprenentatge. Per exemple, l'autor es refereix a la possibilitat de canviar el decorat de les aules (ell segurament pensa en l'ensenyament no universitari), però també a la modificació de les estratègies d'ensenyament. En concret, cita l'aprenentatge cooperatiu com a un dels elements que permeten introduir-hi aquesta novetat.

Al seu parer, l'aprenentatge cooperatiu encara està poc estudiat des de la perspectiva biològica. No obstant això, considera evident que aconsegueixen dues coses importants. La primera, fa que els estudiants es sentin més valorats i atesos, cosa que provoca que el cervell alliberi els neurotransmissors del plaer: endorfines i dopamina. Per tant, els estudiants gaudeixen més del seu treball. Segona, els grups permeten que els estudiants rebin retroalimentació social i acadèmica. Quan els alumnes parlen entre si, obtenen una informació específica sobre les seves idees i conductes. Aquesta retroalimentació (o feedback), segons Jensen, és fonamental.

En segon lloc, Jensen fa referència als estudiants que tenen problemes de disciplina. Suggereix que hi ha estudiants que han après a ser agressius, i que les estratègies ordinàries de disciplina aplicades pels professors no funcionen amb aquests estudiants. En canvi, es poden utilitzar tècniques de treball en equip. Concretament, diu, els estudiants prosperaran quan els professors els coloquin en funcions múltiples d'equip i amb un paper cooperatiu, on puguin ser tant caps com seguidors durant el mateix dia.

En tercer i últim lloc, l'autor assenyala que l'aprenentatge millora si els professors provoquen en els alumnes emocions productives. Una de les formes per a aconseguir-ho, segons ell, és desenvolupar una major col·laboració entre companys, fer projectes cooperatius.

En conclusió, Jensen posa en relleu que hi ha raons neurocientífiques per a suggerir que el treball cooperatiu millora l'aprenentatge dels estudiants. L'autor defensa que l'aprenentatge cooperatiu fa que els estudiants se sentin més atesos i valorats, que els agradi més l'aprenentatge, que obtinguin retroalimentació sobre la seva activitat, i al mateix temps resol problemes de disciplina a l'aula i crea emocions productives.

Possiblement sigui necessària més recerca per a poder verificar si aquestes afirmacions tenen un fonament prou sòlid, aportar noves dades derivades del millor coneixement del cervell que s'obtindrà en el futur (la recerca biològica de què Jensen parla) així com per a determinar altres possibles efectes beneficiosos de l'aprenentatge cooperatiu. Nogensmenys, poden constituir una raó més per a utilitzar-lo com a mètode o tècnica d'aprenentatge. En el segle del cervell, cada cop sembla més clar que l'educació no pot romandre indiferent als avenços espectaculars que la ciència està duent a terme en aquest camp.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Nova revista: JOTSE

Ara us volem parlar breument d'una nova revista sobre educació. Es tracta de la JOTSE, Journal of Technology and Science Education.

(Captura de pantalla de la revista JOTSE).


Segons la presentació que se'n fa a la seva web, aquesta revista
has been created as a contribution to the development and improvement of scientific and technological education by constituting a  common space to share experiences to all those who, somehow, are involved in the teaching and learning processes of engineering studies, in all its modalities.
Com es pot veure, la revista es publica en anglès, i els seus articles són accessibles en obert amb llicència Creative Commons.

La revista és oberta a contribucions de matèries tècniques, i pel que fa a les no tècniques, s'admeten treballs sobre educació, si té connexió amb les enginyeries, segons s'explica a la seva web.

Es tracta d'una publicació que promet, i pensem que pot ser un bon fòrum per a publicar-hi treballs sobre els temes que estem tractant a la xarxa, quan estiguin prou madurs. Recentment vàrem tenir la sort de rebre la seva co-editora en cap, la professora Maria Martínez, companya del GRAPA de la UPC, a una sessió de formació sobre avaluació a Girona.

Proposta de rúbriques

D'acord amb el que hem comentat a la darrera reunió, publiquem a continuació la proposta de rúbrica per a avaluar el treball cooperatiu de l'alumnat. Es tracta de la proposta que vàrem presentar al Congrés Univest 2011 i que anava acompanyada d'una explicació sobre el seu sentit i funcionament. En resum, es tracta d'avaluar la cooperació dels alumnes, i no tant el resultat del seu treball. Per tant, estan pensades perquè el professorat pugui avaluar el procés de realització del treball més que el seu fruït.

Més precisament, estan pensades perquè els mateixos alumnes s'avaluïn a si mateixos, mitjançant una avaluació entre iguals (o coavaluació, segons el terme que es prefereixi). És a dir, que cada grup avalua el seu propi treball basant-se en una sèrie d'indicadors que s'aporten de forma esgraonada a la taula (vegeu avall).

Com es veurà, la proposta és molt bàsica, en el sentit que es tracta d'una primera aproximació. Sabem que hi ha molta cosa sobre rúbriques i el nostre propòsit és posar sobre la taula un primer text per anar-lo retocant, modificant i millorant amb les aportacions de tothom. En aquesta línia, en un post anterior ja es comenten alguns punts febles que possiblement caldrà millorar en un futur (però això serà segurament després de les vacances d'estiu).


Proposta de rúbrica d'autoavaluació grupal
 
 Malament
Regular
Molt bé
Desenvolupament dels rols
Cap membre acompleix el seu rol o no hi ha rols assignats.
Alguns membres acompleixen el seu rol.
La majoria de membres acompleixen correctament el seu rol.
Tothom acompleix correctament el seu rol.
Assumpció de responsabilitats
Cap membre assumeix responsabilitat sobre la seva tasca.
Només algun membre es responsabilitza de la seva tasca.
La majoria de membres es responsabilitzen
de la seva tasca. 
Tothom es responsabilitza de la seva tasca.
Qualitat de la
interacció i de la cooperació
(diàleg, debat, ajuda mútua...)
Els membres del grup tenen una gran dificultat en escoltar, debatre i tenir en compte l'opinió dels altres i no arriben a cap consens.

Els membres del grup tenen dificultat en escoltar, debatre i arriben poques vegades a un consens.
Els membres del grup s'escolten amb respecte, interaccionen, debaten, i arriben sovint a un consens.
Els membres del grup s'escolten sempre amb respecte, interaccionen, i arriben sempre a un consens.
Resultats
(realització correcta de la tasca assignada)
El grup arriba a resultats molt dolents.
El grup arriba a resultats fluixos o baixos
El grup arriba a resultats bons.
El grup arriba a resultats molt bons.
Temps
El grup no realitza la major part de la tasca assignada en el temps previst.
El grup realitza una petita part de la tasca assignada en el temps previst.
El grup gairebé realitza la tasca en el temps previst.
El grup realitza la tasca en el temps previst.
Motivació dels companys
No hi ha motivació per realitzar la tasca.
Es motiva i s’anima poc als companys.
Es motiva i s’anima bastant als companys.
Es motiva i s’anima molt als companys.

Reunió oberta

Acabem de concloure la darrera reunió de la Xarxa sobre aprenentatge cooperatiu d'aquest curs. Com ja havíem explicat en una entrada anterior, es tractava d'una reunió oberta, en el sentit que, a diferència de les reunions anteriors, hi volíem convidar persones no integrants de la xarxa, perquè ens donessin el seu punt de vista sobre les coses que hem anat treballant. Realment, avui no era el dia indicat, ja que que aquesta tarda justament abans de la reunió ha caigut a Girona una tromba d'aigua impressionant. Malauradament, hi ha hagut persones que s'han quedat atrapades pel camí a causa de l'estat de les vies públiques arran del ruixat i no han pogut assistir-hi.

Els assistents hem fet un repàs d'aquest blog i les seves funcionalitats, així com de la pàgina de la Xarxa al Facebook. Entre totes les persones que componem la Xarxa anirem donant contingut a ambdues pàgines.

També hem comentat la darrera sessió de formació (sobre la qual vegeu aquesta entrada del blog) per a les persones que no hi van poder assistir.

Però el nucli de la reunió ha estat la presentació i debat de la proposta de rúbriques d'avaluació del treball cooperatiu. Hem estat donant voltes sobre l'estructura i contingut de la rúbrica i aplicant-hi algunes de les coses que ens van suggerir les professores de la sessió de formació anterior. En particular, hem comentat que fóra bo incorporar rangs de notes a les puntuacions de les rúbriques (p.ex. "Molt bé" inclou el rang de 9-10, etc.), ordenar-les al revés de com estan ara (o sigui, posar el "Molt bé" a la columna de l'esquerra de tot i el "Malament" a la dreta de tot). També hem comentat que possiblement faltaria alguna eina per a poder extreure de la rúbrica una puntuació, tot i que possiblement aquesta funció ja la desenvolupa el qüestionari que vam presentar junt amb la rúbrica al congrés Univest 2011. Un altre punt que ens han criticat ha estat que alguns ítems eren massa poc concrets. Per exemple, si diem que els resultats mereixen una puntuació de "Molt bé" no podem posar com a indicador, simplement, que els resultats són molt bons, sinó que cal explicar perquè són molt bons (p.ex. perquè s'ajusten al que es demanava a l'enunciat, perquè estan ben fonamentats, o el que sigui). Aquesta part de la reunió ha estat molt constructiva i volem des d'aquí agrair especialment l'assistència del professorat no integrant de la xarxa a la nostra reunió. Al fil d'això, una persona de la Xarxa d'avaluació ens ha explicat aspectes del treball d'aquesta xarxa i pensem que tenim alguns punts de connexió interessants que caldria anar explorant.

Pel que fa a la incorporació de la innovació docent a les fitxes de les assignatures de referència, hem quedat que faríem constar-hi explícitament la referència a l'aprenentatge cooperatiu, però que les rúbriques no cal incorporar-les al sistema d'avaluació (si bé es poden adjuntar en un PDF com a element addicional a l'espai web de l'assignatura). Pel que fa a la possibilitat de definir per endavant quin pes donar a la nota del treball cooperatiu, s'ha posat en relleu que en alguns estudis no és possible incorporar competències actitudinals a les fitxes (perquè només hi consten competències que ja es van indicar en els plans d'estudis). Hem reflexionat sobre la conveniència de donar pes a aquestes competències, especialment en un temps en què sembla que a alguns estudiants els hi costa especialment respectar les més elementals regles de bona conducta, educació i convivència a la universitat.

Finalment, hem acordat que presentaríem la memòria d'activitats de la Xarxa 2010-2011 com ens demana el personal de l'ICE.

Aula de la reunió

No havíem dit res del número de l'aula de la reunió perquè encara ens l'havien de confirmar. Serà l'aula 13 de la 1a planta, recordeu, de 16 a 18 h. Ens hi veiem!

divendres, 22 de juliol de 2011

Per on començar?

Alguna vegada se'ns ha acostat algú interessat per l'aprenentatge cooperatiu, preguntant com s'havia de fer, que semblava molt interessant però abans de posar-s'hi tenia molt de dubtes perquè no sabia per on havia de començar i si ho podia aplicar a la seva matèria.

Efectivament, l'aprenentatge cooperatiu és una tècnica, o conjunt de tècniques, perquè els alumnes treballin de forma cooperativa entre ells. La idea és que cooperin, no que competeixin entre si. Però, com ha de ser aquesta cooperació? (i sí, en principi es pot aplicar a totes les matèries).

Algunes persones no s'atreveixen a fer el pas perquè no en saben gaires coses, d'aquest mètode de treball. De vegades, la por als canvis, o a no fer-ho bé, poden ser un fre. Hi ha una certa recança a experimentar amb els alumnes, i sempre pot haver-hi companys de departament o d'assignatura, amatents a les nostres ocurrències... Una entrada de blog ho posa en relleu molt encertadament:

"(...) l’aprenentatge cooperatiu a l’aula, una metodologia, no nova, perquè ja fa temps de què se’n parla, però que ens costa portar-la a la pràctica, bé sigui per la por als canvis, o potser pel neguit que no ens en sortirem, o fins i tot per desconeixement." (http://angelsbloc.blogspot.com/2009/02/els-equips-daprenentatge-cooperatiu-una.html)
En part la funció del nostre bloc és facilitar aquesta posada en pràctica mitjançant la informació sobre l'aprenentatge cooperatiu. No es tracta de donar lliçons a ningú, sinó de compartir algunes de les experiències que hem tingut amb aquest mètode, els problemes que poden sorgir, i possibilitats per a solucionar-los.

Com ens va explicar el Professor Joan Domingo, de la UPC (que podem considerar un dels gurús de l'aprenentatge cooperatiu a casa nostra), en un seminari que vàrem fer amb ell no fa massa, un expert no és aquell que ho sap tot, sinó aquell que ha comès tots els errors que es podien cometre. El nostre propòsit, doncs, és comentar alguns d'aquests errors freqüents, perquè altres no hi hagin de passar necessàriament.

La xarxa al Facebook

Hi ha molta gent que encara es resisteix a entrar a les xarxes socials, per la raó que sigui. Però no es pot ignorar que avui en dia aporten un munt de possibilitats quan es vol treballar amb altres persones, comunicar-se, compartir experiències, etc. Per aquesta raó, hem creat una pàgina de la nostra Xarxa en una d'aquestes xarxes socials, en concret, al Facebook.

La pàgina del Facebook ens servirà per donar a conèixer en breus notícies les darreres activitats i, potser, arribar a més gent que pugui estar interessada en l'aprenentatge cooperatiu, com nosaltres. Si voleu visitar-la, aquest n'és l'enllaç, ja ho sabeu:

https://www.facebook.com/pages/Aprenentatge-cooperatiu/193217294058081

Seminari sobre avaluació i aprenentatge cooperatiu

Dilluns passat vàrem participar al seminari conjunt de la Xarxa d'avaluació i la Xarxa d'aprenentatge cooperatiu de la UdG, impartit per dues professores convidades de la UPC, molt bones coneixedores de les metodologies participatives a l'aula i comunicadores extraordinàries: la María Martínez i l'Ana Cadenato. Ja les coneixíem a través de la seva participació als grups d'interès de docència de la UPC i en especial a través del RIMA UPC i ens han demostrat un cop més que en aquests temes són indubtablement un grup de referència amb el qual volem seguir treballant i col·laborant.

La sessió se'ns va passar volant, tot i durar quatre hores. Va comprendre tant l'avaluació de grups grans d'estudiants (amb tècniques perquè els alumnes aprenguin i nosaltres estalviem temps) com la mecànica de treballs a realitzar al llarg d'un semestre, les activitats mitjançant puzles o trencaclosques de tipus aprenentatge cooperatiu, i la utilització de rúbriques d'avaluació. Va tenir caràcter teòric i pràctic, de forma que vàrem poder treballar en petits grups i elaborar els nostres plantejaments de treballs per als alumnes a partir del que ens van anar explicant, relatiu fonamentalment a docència a assignatures d'enginyeries, però que és aplicable també a altres matèries. La participació de membres de les dues xarxes crec que va ser també molt enriquidora i va servir per establir més vincles de contacte entre tots plegats.

Esperem que tindrem noves oportunitats de cooperar amb les nostres companyes de la UPC i, per descomptat, amb els companys de la Xarxa d'avaluació.

dijous, 21 de juliol de 2011

Reunió de la xarxa en obert

El proper dimarts ens trobarem a la Facultat d'Infermeria de la UdG a les 16h. (fins les 18h) en una reunió oberta de la xarxa. Si teniu interès en l'aprenentatge cooperatiu podeu assistir-hi i participar-hi. Debatrem la proposta de rúbriques d'avaluació del treball cooperatiu dels alumnes, en les quals estem treballant, i els altres temes de treball oberts. Ens interessa molt escoltar la vostra opinió. És la primera vegada que fem una reunió oberta a persones que no són membres de la xarxa. Si tens interès, hi pots venir, sense que calgui inscripció, i per descomptat és de franc! Ens trobem a la recepció d'Infermeria, ja saps, a Emili Grahit, a les 16h. Us hi esperem!

dissabte, 30 d’abril de 2011

Contra Bolonya

Un professor universitari amb una llarga experiència docent i investigadora em deia fa poc que Bolonya és un desastre i que estem en mans de pedagogs descerebrats. L'anàlisi coincideix bastant amb el recent llibre del professor Jordi Llovet, "Adéu a la Universitat", que si no coneixeu us recomano encaridament, i al qual potser dedicaré una entrada més endavant. Al mateix temps, la crisi possiblement obligarà les universitats a replantejar les inversions que s'han fet per portar Bolonya a la pràctica. Ens havíem pensat que hi havia recursos per fer una educació de "qualitat" (així se'ns ha presentat tot sovint) i ara resultarà que haurem de desfer el camí fet, per bé o per mal. Paradoxalment, podria resultar que la tan temuda crisi tingui efectes favorables, en la mesura en què impedeixi portar a la pràctica algunes ocurrències que de vegades se'ns presenten com a millora docent i que a molts els fan esgarrifar, sovint amb raó.