dilluns, 29 d’agost de 2011

Cervell i aprenentatge cooperatiu

Com és ben sabut, aquest segle és l'anomenat "segle del cervell". Hi ha una autèntica allau de publicacions sobre el cervell i la ciència o ciències que l'estudien, les neurociències. El cervell és, sense dubte, un objecte d'estudi apassionant. Sol dir-se, fins i tot, que el millor coneixement del cervell revolucionarà la nostra forma de veure les coses, o que tindrà "grans implicacions per a la concepció de l'essència humana" (Ángela Boto, El País, "El siglo del cerebro", 26.3.2006).

L'impacte de les neurociències en altres dominis del saber humà és realment impredictible. Hi ha qui planteja, per exemple, que en el futur serà possible implantar xips a les persones, xips que funcionaran com a cervells humans. Aquests xips podrien servir per a guarir la depressió, o l'alzheimer, tot i que altres aplicacions podrien ser èticament reprobables. Com es pregunta el neuròleg Gurutz Linazasoro ("El impacto de la neurociencia", Diario Vasco,  9.1.2011),
Imagine un androide al que implantan un chip que contiene mis vivencias... ¿soy yo?
Simplement pensar en aquestes hipòtesis ja fa esgarrifar. Si es pogués programar un xip d'aquesta forma, no s'hi podria també enregistrar un determinat coneixement? No faria això innecessària l'educació com l'entenem avui en dia? En aquesta línia, la bioelectrònica treballa en determinar com es produeix el processament d'informació a les xarxes neuronals, com a pas previ per al millor disseny de l'arquitectura dels xips (vegeu per exemple aquesta web del centre de recerca alemany Jülich).

A banda de l'anterior, també hi ha qui relaciona l'estudi del cervell amb l'Economia  --àmbit aquest en què s'estudia, inter alia, el funcionament del cervell en connexió amb la presa de decisions de caràcter econòmic, cosa que fa les delícies dels experts en màrqueting. O també s'ha posat en relació amb l'ètica, la filosofia o el Dret, terrenys en què la neurociència podria obligar a canviar més d'un concepte tradicional.

L'educació no en podia quedar al marge, d'aquesta influència entre disciplines, i per això han aparegut recenment algunes obres que es dediquen a posar l'educació en relació amb la neurociència. Per als que ens dediquem a l'ensenyament (a banda de la recerca i la possible càrrega de gestió, si és el cas), resulta com a mínim interessant saber alguna cosa sobre com afectarà la neurociència la nostra professió, si és que l'afectarà realment. Una enquesta feta al Regne Unit va establir que un 90% dels mestres enquestats crèien que conèixer el cervell era important (o molt important) per a dissenyar programes educatius, per exemple (vegeu el dossier realitzat per Paul Howard-Jones per al The Economic and Social Research Council,  "Neuroscience and Education", London: University of London, 2011).

En teoria, podrien passar dues coses: o bé, com en el Càndid de Voltaire, els professors vivim en el millor dels móns possibles, resulta que ja ho estem fent tot correctament i, per tant, no hi ha res a aprendre ni canviar malgrat els avenços de la doctrina neurocientífica (cosa força improbable, en aparença), o bé resulta que la neurociència sí que ens pot il·luminar sobre alguns aspectes de la nostra pràctica i, tal vegada, aconsellar algunes modificacions --petites o grans.

El problema és que moltes de les publicacions a què es feia referència són altament especialitzades, poc o gens aptes per als lectors profans, no només per la seva extensió (notable en el cas dels manuals), sinó pel llenguatge en què estan escrites. En general, requereixen o pressuposen que el lector tingui coneixements previs --sovint molt aprofundits-- de medicina, o simplement es tracta d'obres adreçades als experts, obres que --com és perfectament comprensible-- obvien reiterar l'"ABC" --pretesament arxisabut per al destinatari típic de l'article o treball de què es tracti-- de la disciplina. Així doncs, com sol passar en tots els camps científics, hi ha una tendència a la compartimentació del coneixement i a la creació d'un llenguatge d'especialitat, de manera que la neurociència inevitablement es tanca en si mateixa a mesura que es desenvolupa. Com més avança l'estudi del cervell, més difícil és per a un nouvingut no ja posar-se al dia, sinó tan sols penetrar-hi.

Per sort, hi ha també algunes obres de caràcter divulgatiu, més assequibles per als que no tenen (o no tenim) un bagatge adequat en matèries com la biologia, la química, la medicina, etc, que són a la base de les exposicions didàctiques sobre neurociència. El que és encara millor, alguns llibres ja es dediquen específicament de la relació entre aquesra i l'educació. Específicament, em referiré aquí al volum escrit per Eric Jensen, Cerebro y aprendizaje. Competencias e implicaciones educativas (publicat per l'editorial Narcea de Madrid, reimpressió de 2010).

Segons la seva pàgina web, l'autor va estudiar un Bachelor of Arts en llengua anglesa, i --tot i que en principi és una disciplina força llunyana respecte de la neurociència-- després va dur a terme diverses activitats relacionades amb l'educació i el cervell (inclosa la col·laboració amb diferents universitats dels EUA), fins a constituir la seva pròpia empresa, Jensen Learning Corp., mitjançant la qual sembla que canalitza la seva activitat professional. És membre, entre altres, de la Society of Neuroscience. Jensen subratlla, a la seva web, que el seu objectiu és fer possible l'aprenentatge basat en el cervell (brain-based learning), això és:


“Brain-Based Education is the purposeful engagement of strategies based on principles derived from solid scientific research.” [L'educació basada en el cervell és la posada en pràctica amb determinació d'estratègies basades en els principis derivats d'investigació científica sòlida].


El contingut del llibre, que s'ajusta perfectament a aquest punt de partida, és massa complex com per a explicar-lo aquí i ultrapassa l'objecte d'aquest blog. En termes generals, s'ocupa de com funciona el cervell, com té lloc l'aprenentatge, la relació entre el cervell i els estímuls, la moticació, les emocions, el moviment, o la memòria. No hi ha un capítol o apartat específicament adreçat a parlar de l'aprenentatge cooperatiu, però sí que aquest hi apareix en diverses ocasions.

En primer lloc, Jensen assenyala que la novetat enriqueix l'aprenentatge. Per exemple, l'autor es refereix a la possibilitat de canviar el decorat de les aules (ell segurament pensa en l'ensenyament no universitari), però també a la modificació de les estratègies d'ensenyament. En concret, cita l'aprenentatge cooperatiu com a un dels elements que permeten introduir-hi aquesta novetat.

Al seu parer, l'aprenentatge cooperatiu encara està poc estudiat des de la perspectiva biològica. No obstant això, considera evident que aconsegueixen dues coses importants. La primera, fa que els estudiants es sentin més valorats i atesos, cosa que provoca que el cervell alliberi els neurotransmissors del plaer: endorfines i dopamina. Per tant, els estudiants gaudeixen més del seu treball. Segona, els grups permeten que els estudiants rebin retroalimentació social i acadèmica. Quan els alumnes parlen entre si, obtenen una informació específica sobre les seves idees i conductes. Aquesta retroalimentació (o feedback), segons Jensen, és fonamental.

En segon lloc, Jensen fa referència als estudiants que tenen problemes de disciplina. Suggereix que hi ha estudiants que han après a ser agressius, i que les estratègies ordinàries de disciplina aplicades pels professors no funcionen amb aquests estudiants. En canvi, es poden utilitzar tècniques de treball en equip. Concretament, diu, els estudiants prosperaran quan els professors els coloquin en funcions múltiples d'equip i amb un paper cooperatiu, on puguin ser tant caps com seguidors durant el mateix dia.

En tercer i últim lloc, l'autor assenyala que l'aprenentatge millora si els professors provoquen en els alumnes emocions productives. Una de les formes per a aconseguir-ho, segons ell, és desenvolupar una major col·laboració entre companys, fer projectes cooperatius.

En conclusió, Jensen posa en relleu que hi ha raons neurocientífiques per a suggerir que el treball cooperatiu millora l'aprenentatge dels estudiants. L'autor defensa que l'aprenentatge cooperatiu fa que els estudiants se sentin més atesos i valorats, que els agradi més l'aprenentatge, que obtinguin retroalimentació sobre la seva activitat, i al mateix temps resol problemes de disciplina a l'aula i crea emocions productives.

Possiblement sigui necessària més recerca per a poder verificar si aquestes afirmacions tenen un fonament prou sòlid, aportar noves dades derivades del millor coneixement del cervell que s'obtindrà en el futur (la recerca biològica de què Jensen parla) així com per a determinar altres possibles efectes beneficiosos de l'aprenentatge cooperatiu. Nogensmenys, poden constituir una raó més per a utilitzar-lo com a mètode o tècnica d'aprenentatge. En el segle del cervell, cada cop sembla més clar que l'educació no pot romandre indiferent als avenços espectaculars que la ciència està duent a terme en aquest camp.